Vagament recordo que per aquella època sempre deia que m’agradava caminar sota la pluja perquè ningú s’adonés que estava plorant. Jo era pràcticament una nena, havia ideat un món on tot em pertanyia, cada racó
de la ciutat, cada personatge conegut o no, formava part de la meva realitat, jo posava cada cosa al lloc on jo volia que anés, casa meva estava allà on jo sempre he volgut que fos, el meu institut, els meus veïns i les meves amigues vivien on jo havia dit que havien de viure i el món no feia cap moviment si no ho decidia jo.
Molts cops escoltava els adults parlar, les seves preocupacions quedaven tan lluny... No havia fet mai cap esforç per imaginar què és el que volien dir paraules com soledat o enyorança.
El pare molts cops intentava començar una conversa; l’hora del sopar era l’hora que més inseguretat em donava, pensava que era l’única estona que no dominava jo personalment i intentava, per tots els medis, evitar-la. Inventava deures i trobades amb companyes per estudiar, per preparar exàmens o treballs interminables.
El pare no havia superat mai que la seva dona l’abandonés. Per a mi, en canvi, per molt que el pare insistia que potser algun dia la veuríem tornar, ella havia mort, fins i tot havia imaginat la forma, el dia i la situació en que es trobava quan va aparèixer morta, no era cert, ja ho sé, però quedava més bé aquesta història per a la meva realitat fictícia que jo m’havia construït. Ell en canvi, només feia que recordar-la i repassar els moments i les converses per acabar clavant la mirada al televisor i forçar la retina per intentar dissimular les llàgrimes.
-- És sorprenent com podem trobar a faltar una persona encara sabent que pot ser perjudicial per a nosaltres -acabava dient -. Però bé, a la soledat també acabem acostumant-nos.
El fet de passar tantes hores envoltat dels llibres de la biblioteca on hi treballava, li havien estovat el cervell, pensava jo.
Durant les sortides a vegades reals, a vegades no, que mirava de programar-me cada vespre, encarava diàriament el camí cap al casc antic. Pujava les quaranta-set escales que hi havia per arribar a la plaça d’una revolada i m’aturava en sec davant l’aparador d’una antiga botiga amb imatges sagrades que sempre havia vist buida.
Només la imatge d’un home d’avançada edat amb un davantal blau, que suposadament feia servir per evitar cobrir-se de pols la roba, donava vida a la botiga de sants, tot i que els seus moviments eren tan lents que pràcticament no hi havia diferència entre ell i les figures.
Cada dia, després de la corredissa per pujar les escales, m’arribava fins a l’aparador d’aquella botiga, passava llista a totes les imatges i quan estava segura que hi eren totes, mirava cap al mostrador, al fons de la botiga, allà, com cada dia es retallava la silueta del “Senyor dels Sants”; era com li havia començat a dir des del primer dia que el vaig veure.
Un divendres, però, recordo que era divendres perquè l’endemà, el meu pare tenia lliure a la biblioteca. Ell m’havia convençut per marxar a fer una excursió fins a l’observatori particular d’un seu amic, amb l’excusa de 3que miraríem de trobar el planeta del Petit Príncep, llibre que m’obligava a llegir cada any per al meu aniversari.
Aquell divendres doncs, després de pujar a tot córrer les escales que donaven a la plaça on es trobava la botiga de les imatges de sants, vaig plantar la cara davant el vidre per passar llista a totes les imatges. Una a una vaig veure que no n’hi faltava cap. En aixecar la vista per mirar a l’interior de la botiga, uns ulls verdosos m’observaven, interrogant-me. Un rostre angelical trencava la monotonia d’aquella botiga, un noi que jo vaig calcular que era un parell d’anys més gran que jo no em treia la mirada de sobre. La meva primera reacció va
ser donar un salt enrere, m’havia espantat més el fet de no esperar cap novetat després de tants dies observant exactament el mateix i tot al mateix lloc, que no pas per la imatge del noi, que tot al contrari, inspirava plena confiança i transmetia una pau que potser havia estat robada a les imatges de sants que l’envoltaven.
Després d’aquella primera impressió, vaig recuperar la posició davant del vidre, vaig mirar a l’interior esquivant la mirada del noi i vaig veure el “Senyor dels Sants” darrera el seu mostrador, dissimulant la mirada cap a una figura que mantenia entre les mans, però sense perdre detall al que estava passant.
El cap de setmana es va fer pesat. Evidentment no vàrem trobar el planeta del Petit Príncep des de l’observatori de l’amic del pare, entre els milers d’estels que es dibuixaven en el firmament. A mi només em semblava trobar la mirada fixa del “Noi dels Sants” observant-me detalladament, sense perdre detall, tal com la vaig veure per primer cop. Em preguntava si 4aquell noi tenia res a veure amb aquella botiga i si el tornaria a veure el dilluns, quan tornés a enfilar les quaranta-set escales per arribar a la plaça.
El cap de setmana no acabava de passar mai i es va fer etern el temps que m’havia de portar al dilluns al vespre.
Encara més de pressa que els altres dies, vaig agafar les coses per sortir de casa simulant que havia d’anar a estudiar, vaig adreçar-me al casc antic i em vaig plantar d’un salt a les escales que enfilaven cap a la plaça on hi havia la botiga de les imatges, les quaranta-set escales semblaven inacabables.
Vaig arribar a dalt sense gens d’aire, els pulmons havien de treballar el doble per poder oxigenar el meu cos, semblava que havia de caure a terra marejada, el cor no s’aturava i semblava que l’havia de vomitar per la boca. Vaig aturar-me davant la botiga i aquella vegada no vaig parar atenció a les imatges; si n’hi hagués faltat alguna ni me n’hagués adonat. Vaig buscar a l’interior de la botiga per si tornava a ser-hi el noi.
Efectivament, al fons, darrera el mostrador, es trobava el “Senyor dels Sants” i al seu costat hi era ell, endevinant la meva arribada, esperant veure’m treure el cap pel vidre de l’aparador, posant sobre mi aquella mirada que no podia dominar, que tenia vida pròpia i s’escapava de la meva voluntat per continuar creant tot el meu entorn de la manera que jo volia fer-ho.
--No vull necessitar-te! –vaig cridar obrint de cop la porta de la botiga, fent que el “Senyor dels Sants” girés el cap en direcció a mi amb una velocitat que no estava acostumat.
5El noi va venir a trobar-me al carrer, va tancar la porta i va portar-me agafada del braç uns metres més enllà per separar-me de la mirada del “Senyor dels Sants” i segurament de tots els sants que omplien l’aparador.
–Jo no et necessito per viure. –li vaig dir abans que ell pogués obrir la boca.
–Només Déu és presumiblement l’autor de tot el que existeix –va contestar, qüestionant la meva autoritat.
Durant setmanes vaig anar passant cada tarda per la botiga de les imatges. Mirava a l’interior buscant la silueta del “Nois dels Sants”. Si no la veia a primer cop d’ull, donava una volta pels diferents aparadors que voltaven la plaça per tornar després a repetir sort.
Al “Senyor dels Sants” semblava que les meves visites l’incomodaven cada cop més. Al principi semblava no importar-li, tot just dirigia una tímida mirada per sobre les ulleres, però amb el temps, es veia disgustat si apareixia per la botiga, sobretot si no hi era el noi, es neguitejava i buscava la manera d’atraure qualsevol veí que passés per davant de la botiga per fer-lo entrar.
Si el noi hi era, semblava més tranquil, potser perquè de seguida sortíem a parlar al carrer.
Majoritàriament, les nostres converses voltaven entorn de l’univers. Jo li explicava les vistes que hi havia des de l’observatori on el meu pare m’havia portat tantes vegades i l’intentava convèncer que el seu idealisme no
hi havia manera de sostenir-lo.
–La raó està renyida amb la religió –li deia tot sovint.
–No sabem amb exactitud què és la raó –contestava–.
-Sabem què és el que és raonable, però perquè les coses raonables són un acord social. El pensament religiós pertany tant al món fantàstic com a l’esperança de l’home.
No sé per quin motiu però van passar uns quants dies que no vaig poder trobar a la botiga el Noi. Donava una primera passada, mirava a l’interior, veia el “Senyor dels Sants” repassant la pols a alguna de les seves figures i veia com mirava de reüll per sobre les ulleres.
Marxava amb la intenció de tornar seguidament. Al poc temps tornava a fer una segona passada i tot continuava igual. Al “Senyor dels Sants” aquesta situació li podia, se li feia costa amunt, mica en mica es tornava cada cop més nerviós, més irritable, els dies passaven i el Noi no apareixia per la botiga. Jo no perdia la calma, semblava com si ja m’ho esperés o com si dominés aquella situació de tal manera que no podia afectar-me, potser la provocava jo.
En canvi, per al “Senyor dels Sants” no era gens agradable i la calma que l’havia caracteritzat des del moment que jo l’havia conegut, li estava desapareixent.
Un bon dia, i per sorpresa meva, en visitar la botiga vaig veure el “Senyor dels Sants” parlant amb el pare, molt airadament i com recriminant-li qualsevol cosa referent a mi, doncs dirigia la seva mirada i gesticulava amb les mans a la meva direcció.
Jo vaig apropar-me per saber del cert de què parlaven.
Efectivament, el “Senyor dels Sants” li comentava al pare la meva actitud, les estones que passava mirant la botiga i els cops que havia entrat cridant i donant cops. El pare 7se’l mirava incrèdul, no podia ser, jo anava a estudiar tots els dies a aquelles hores amb les meves companyes, devia pensar ell.
Amb els ulls mig plorosos i plens de nostàlgia, va esforçar-se per obrir els llavis i treure unes paraules en la meva defensa, jo estava segura que ho faria, tot i la poca relació que jo tenia amb ell darrerament, seguia estimant-me.
–La meva filla fa deu anys va morir en un accident amb la seva mare –va dir, baixant el cap per mirar al terra.
